Moltes famílies pageses del Bages treballaven la vinya com a parcers. Això significa que la terra no era de la seva propietat, sinó que tenia un amo a qui havien de pagar una part de la verema en concepte d’arrendament. A l’hora de pagar parts, cada pagès tenia els seus trucs per mirar de sortir-hi perdent al més mínim…
Els contractes de parceria, que encara existeixen avui en dia, són hereus de l’emfiteusi, un règim d’explotació que s’implantà a l’Edat Mitjana i que es popularitzà en els segles XVIII i XIX amb la fórmula de la “rabassa morta”.
L’Enric Solergibert (Artés, 1932) recorda que quan era petit encara es feien contractes de parceria a rabassa morta:“Quan els ceps es morien, s’acabava el contracte, però és clar, feta la llei, feta la trampa, es podia anar replantant i una vinya podia ser eterna”.
En el segle XX se solia pagar el quart (de cada quatre portadores de raïm que es collien, una havia d’anar per l’amo), però més antigament s’havia pagat el terç. L’Enric fins i tot recorda haver sentit parlar del “terç boig”, que s’havia practicat en l’època de la febre d’or del vi, abans de l’arribada de la fil·loxera: “cada tres, una era per l’amo. Però quan n’havien fet tres, n’hi havia dues per l’amo.”
A mesura que la vinya va deixar de ser rendible, la proporció es va anar rebaixant, de manera que a mitjan segle XX era habitual que molts pagesos paguessin el cinquè o fins i tot el sisè. En l’actualitat es paga el vuitè i normalment ja no s’entrega en fruits, sinó en forma d’una renda monetària.
Els cultivadors se les empescaven totes per no haver de pagar tant a l’amo, o si més no, per perdre-hi el més mínim.
La família del Pere Piqué (Mura, 1937) cultivava alguns ceps d’unes varietats que en deien “mortoreies” (o martorelles) i “carrega-rucs”, avui pràcticament desaparegudes, que feien uns raïms blancs molt grossos però donaven vins amb molt poca graduació. El Pere explica que, com que els vinaders van començar a pagar-los el vi en funció del grau, era poc rendible vendre aquest vi tan “flac”, per això preferien entregar-lo com a parts de fruits als propietaris. Els amos ja ho sabien i ho toleraven. N’hi havia alguns que s’ho agafaven amb ironia i tot:
Àudio 1. ELS RAÏMS FLACS PER L’AMO [Pere Piqué (Mura, 1937).]
No faltava qui barrejava aigua a les portadores, però aquests sempre acostumaven a ser els del poble veí…:
Àudio 2. AIGUA A LES PORTADORES [Pere Piqué (Mura, 1937).]
Carregar menys les portadores de l’amo era una pràctica molt habitual. El Josep Gonfaus (El Pont de Vilomara, 1949) recorda que el seu avi anava a dur les portadores de bon matí, quan els amos encara dormien, per mirar de fer una petita trampa: “Sortia la minyona, mig adormida, a pesar, i el meu avi s’arrepenjava una mica a la portadora, per mirar a veure si en comptes de pesar cinc pesava sis…”
Amb tanta picaresca, molt sovint als amos no els sortien els números. L’Enric Solergibert i el seu pare, que s’encarregaven d’elaborar el vi del mas Malla d’Artés a partir dels raïms entregats pels parcers, explica que cada any els entregaven menys cargues de verema. Com que els propietaris del mas volien cobrar el que tocava, l’Enric i el seu pare van haver de resoldre el misteri de la següent manera: “L’any següent vam llogar un pesador i va venir un home que era molt seriu. Anava amb la romana i pesava les portadores a la vinya. Els pagesos estaven emprenyats…!”
Eren molts els amos que contractaven pesadors: “Anaven a la vinya quan tenies unes quantes portadores plenes, que esperaves que vingués el carro. Peseu-me aquesta portadora, peseu-me aquesta altra: s’ho apuntaven i feien els seus càlculs. Llavors, quan es duien les parts a la tina, tornaven a pesar i comparaven.” (Adjutori Altarriba, Avinyó, 1945).
Àudio 3. EL PESADOR. [Pere Piqué (Mura, 1937).]
Algun pagès fins i tot s’havia arribat a discutir amb el pesador. El Ramon Estruch (Navàs, 1935) encara recorda una d’aquestes discussions: “El meu pare li va dir: ‘No cal que vinguis més, que jo la gent la tinc per collir i no pas per estar-se a pesar!’”. Era freqüent que l’amo controlés les anades i vingudes dels traginers que ajudaven els parcers a dur la verema a casa: “Hi havia un amo al Mujal que tenia un mosso llogat tot l’any. Quan era el temps del veremar el feia pujar al capdamunt d’aquest turó. Li deia l’amo, quan sabia que veremaven aquí: ‘ves aquí dalt a cal Roig’. I comptava els viatges.”
És clar que sempre hi havia maneres de tenir el pesador content…:
Àudio 4. UN PETIT REFRIGERI PEL PESADOR [Jordi Ribera, Sant Vicenç de Castellet, 1942].
Alguns propietaris només feien anar el pesador a la vinya per fer les particions de les últimes portadores que quedaven. És el cas de la masia de Can Mas, a Castellgalí. El Jaume Rovira (Castellgalí, 1938) encara guarda fotos de quan ell i els seus familiars, com a masovers de la casa, pesaven aquests darrers raïms amb un semaler i una romana.
2 comentaris
Vicenç clotet · 10 de desembre de 2019 a les 10:20
Jo de petit vaic viure aquets fets, el meu para portava una vinya a bufalvent i portabem las portadores a la casa de la torre, encara en peu al costat de altaya
admin-doceptinavi · 12 de desembre de 2019 a les 19:14
Gràcies, Vicenç, per compartir els teus records. I si tens alguna foto o document referent a la vinya, ja saps que ens la pots fer arribar!