MEMÒRIES D’UN VINYAIRE

«El meu nom és Marcel·lí Altimira Torrent i vaig néixer el 12 de juliol de 1936 a Manresa, cinc dies abans de començar la Guerra Civil.

»Això és una petita explicació del que recordo de com fèiem la verema a  casa quan teníem vinya.»

Marcel·lí Altimira i la seva germana, 1942

Les vinyes que menava la família 

»L’abril de 1918 el meu avi Joan Altimira Subirana, va llogar una vinya d’entre 3/4 quarteres, al pla dels Vinyats, de Sant Joan de Vilatorrada, mitjançant un contracte d’arrendament. El propietari era el senyor Joaquim Argullol Vilarasau amo del Mas de les Torres.

»En aquella zona hi tenia moltes extensions de terreny i les llogava a diferents pagesos.
»Al cap d’uns anys, el meu pare, Pepet Altimira, va arrendar-ne dues més, la segona també d’una extensió de 3/4 quarteres igual que la primera i la tercera tenia 7/8 quarteres. Totes del mateix propietari.

»Les tres estaven juntes, separades entre elles per un petit torrent i un camí.
Una disposava d’una barraca feta de pedra, amb el sostre cobert de terra, on hi guardàvem algunes eines. I si plovia servia per aixopluc, hi cabien 6 o 7 persones. Encara existeix, tot i que està mig enrunada.

»A cada vinya hi havia una bassa al terra, una era amb forma quadrada feta d’obra, amb totxanes i les altres dues eren rodones i fetes amb pedra. Tenien entre 1 i 2 metres de fons per 1,5 metres d’ample.

»S’omplien amb aigua de la pluja. Al costat d’aquestes hi teníem uns dipòsits que utilitzàvem per sulfatar. Era on hi fèiem la barreja amb l’aigua que agafàvem de la bassa.

»El setembre de 1967 vam haver de deixar la més gran, ja que hi van construir una part de polígon i el desembre de 1988 les altres dues, pel mateix motiu. Ara és l’actual polígon Pla dels Vinyats, de Sant Joan de Vilatorrada.

»En aquell temps, els meus avis i pare vivien a la casa de lloguer anomenada “Bonaplata” de Sant Joan de Vilatorrada. Allí hi havia tres tines i la premsa era bastant gran, de “xitxarra”, amb una barra. A la premsa hi cabien quatre portadores de raïms.

»Al 1929 van comprar una casa de pagès a Manresa, anomenada “Bon Retiro”, en la qual encara hi visc, però en aquell moment no tenia tines. Com que es trobava al costat de la que havien estat de lloguer hi continuaven portant el raïm. Després de la guerra ja van construir-hi dues tines i dos tinois, que eren més petits. Tenien forma quadrada i estaven enrajolats amb rajola quadrada de color marronós vidriat. I també van comprar una premsa de roda, a la “Fundició Manresana”. Aquestes tines comunicaven a uns baixos-celler que ja teníem.»

Família Altimira, any 1923-1924

Adob hivernal de la vinya

»Començàvem a l’hivern obrint unes rases, clots, cada any en fèiem un tros.

»A dins hi tiràvem la brossa que arreplegàvem de l’hort i del  camp que teníem, com canyots de blat de moro, tomaqueres,… això junt amb l’aigua de pluja servia per abonar els ceps.»

Feines d’hivern i primavera

«Entre febrer i març, podar-los, llaurar i cavar al voltant del cep. Que era del tipus americà.

»Quan brotaven s’havien d’escapçar els brots i treure els grills, perquè no fessin més raïms del compte.»

La feina d’ensulfatar

«Llavors, quan el raïm estava al punt òptim de la seva maduresa, cada quinze dies a primera hora del matí ensulfatar-los amb caldo bordelès (barreja de sulfat de coure i calç viva) o amb pols de sofre, perquè no agafessin epidèmies (míldiu, malura…). Aquesta feina s’havia de fer fins una setmana abans de collir-lo. La calç viva s’hi afegia perquè el sulfat de coure sol, hagués cremat els raïms.

»Si a partir del juny hi havia una pedregada, com que el raïm ja era una mica gran, ja es podia córrer el dia següent a tornar-lo a sulfatar, sobretot si la pedra queia quan estaven calents del sol, ja que era molt delicat.  A vegades se salvava la collita, però d’altres quedaven podrits.»

Organització de la verema

«La verema la començàvem entre finals de setembre i principis d’octubre, depenent de la calor que havia fet.

»Ens aplegàvem tota una colla de veremadors, unes 12 persones més algú de la família que quan tocava la nostra part, si podia, venia.

»Amb la colla ens ajudàvem uns als altres i quan acabàvem una vinya i havíem aixafat el raïm ja anàvem a una altra i així fins a acabar-les totes.

»A l’inici de la temporada estipulaven un preu per dia veremat (un jornal).  Cada persona que anava a ajudar a una altra se li pagava un jornal.

»Començàvem per unes vinyes de la falda de la muntanya de Collbaix, desprès anàvem a recollir el de la banda del mas de les Torres. En aquestes vinyes de la banda de Collbaix s’havia de baixar fins al pla amb mules o rucs, i desprès carregar-ho amb el carro.

»Trigàvem entre totes un mes, ja que era tot manual, igual que la premsa.»

El procés de veremar

«A la vinya tallàvem el raïm amb un falçó i el posàvem a uns coves de vímet.
Un cop omplerts, els portàvem i buidàvem a les portadores i les transportàvem i carregàvem al carro que teníem. Aquestes portadores les tapàvem amb uns caperons, així no queien pel camí els raïms.

»Quan el carro estava ple de portadores el portàvem a casa, a les tines. Mentre uns anaven a buscar el raïm, els altres es quedaven a casa a xafar-lo.

»Després el meu pare i jo fèiem la resta del procés (el de la fermentació). De les dues tines, primer n’omplíem una, però si quedava plena havíem d’utilitzar l’altra. I sinó, la segona, la fèiem servir pel raïm que premsàvem a la premsa. A mesura que arribaven les portadores, ja s’abocava a la tina i ja es xafava, no s’esperava a tenir-lo tot ple.

 »Quan ja s’havia aixafat una mica, obríem les portes de fusta reixades que hi havia al terra i ho deixàvem caure tot a dins. El suc ja havia caigut (most), ara s’hi tirava el que quedava del raïm (brisa o barrusca).»

Família Altimira-Torrent, 1925-26

Com xafàvem?

«En principi ho fèiem descalços, després amb espardenyes i al final els últims anys, amb botes. Sobretot per precaució, perquè més d’un s’havia clavat el falçot abandonat per descuit enmig del raïm o bé les vespes que voltaven pels raïms ens havien picat i n’hi havia moltes!…»

I un cop fermentava?
«Al cap d’una setmana el raïm ja havia fermentat, i ja era vi, però s’esperava un mes.»

»Després, manualment el passàvem de la tina cap al tinoi, que eren més petits. I allà hi guardàvem el vi, per vendre o consumir per ús propi.

»Entre novembre i desembre, tota la brisa (rapa, pell, pinyol i polpa del raïm) que havia quedat al fons de la tina, la trèiem.
Jo entrava a dins i empouant la barrusca amb un cistell lligat a una corda, li donava al meu pare que es quedava a fora, el tibava i el treia.

»Totes aquests restes, les posàvem a la premsa i un cop premsat, el líquid que en sortia el passàvem a la segona tina, així fins buidar tota la brisa de la primera.
A la segona es deixava reposar uns quants dies més. Desprès ja la buidàvem i ho passàvem al segon tinoi.

»Aquest vi de la brisa, premsat, era de més baixa qualitat, més aspre.
Un cop les tines estaven buides, les netejàvem ben netes amb aigua i ja quedaven a punt fins l’any següent. Igual que si es buidava algun tinoi.

»Aquest repòs a les tines el fèiem perquè el vi quedés clar i fos de més bona qualitat.

»Recordo que de tant en tant havies d’anar sortint a fora de la tina o tinoi, ja que hi havia una olor molt forta de la fermentació i et podies marejar.


»Les nostres vinyes tenien una raïm blanc i l’altre negre. I algun de tipus “picapoll” que era més dolç. Però quan els collíem els barrejàvem tots i en fèiem vi rosat.


»També segons contracte, podies tenir un màxim dos ceps per quartera de l’anomenat “primerenc”. Nosaltres entremig dels altres en teníem algun més, amagat, d’aquests. No te’n deixaven tenir més, ja que d’aquests no n’havies de donar cap part a l’amo, tot era pel pagès.


»Per passar el vi de les tines als tinois, tal com he comentat anteriorment, ho fèiem de forma manual. La buidàvem per la part de baix, que hi havia una aixeta, amb galledes i la traspassàvem i tiràvem enfilats a dalt del tinoi.

»Quan era petit ho feia el meu pare, però més endavant ja ho passava jo, ja que l’espai era molt just, a tocar sostre i t’havies d’ajupir un cop eres a dalt.»

Que en fèiem del vi?
«Doncs el veníem, a Sant Joan o Manresa a botigues de vi i licors.

»Recordo un botiguer que venia a carregar-lo amb botes de pell. També venien a casa gent particular a comprar-ne, que el volien per ús propi i es portaven les seves botes o garrafes.

»Nosaltres ens en quedàvem per consumir. Guardat al tinoi o a la bota, perquè tingués més gust.

»També ens fèiem vinagre i mistela.
Recordo que pels volts dels anys 50, quan jo tenia uns 14 anys, va ser un dels anys de molt bona collita, en total es van recollir 80 cargues i cada carga (2 portadores de raïm plenes) era 122 litres de vi. Per tant, aquell any van sortir 9.760 litres de vi.

»No ens hi van cabre a les dues tines, ens sobresortia per dalt i el vam haver de passar una part als tinois i vendre’l aviat.
A les tines grans hi cabien 30 cargues de vi a cada una. I als tinois 10. La mitjana de cargues que ens sortien cada any era entre 30 i 40.

Amb la premsa de casa en casa

«Un cop acabada la verema amb el nostre raïm i la colla, la campanya de la premsa continuava amb particulars que no disposaven de premsa. Eren uns onze pagesos o més.

»El que fèiem era amb el carro i la premsa carregada, anàvem a les cases. Allà, el pare i jo, junt amb els amos de les cases la baixàvem i entràvem a la tina per començar a premsar tot el raïm fins acabar. I després cap a una altra casa.»


Venda de la brisa
«Quant a la brisa o barrusca, que en sortia de la premsa, pinyols, branques, pells, la portàvem amb el carro cap a Manresa a vendre. Normalment si no n’hi havia molta amb un viatge acabàvem.

»A tres fàbriques la veníem, a cal Casas “Alcoholera Manresana” a la carretera de Santpedor; a cal Cura ubicada a la ctra. Pont de Vilomara, on en feien alcohol de curar i a cal Pintó, a les Jorbetes, al carrer Mossèn Vall. Depenent de la quantitat i la que volien comprar.

»A les altres cases on premsàvem, la majoria no disposaven de mitjans de transport i també els hi portàvem.»

Abandonament de la vinya
«Vam decidir deixar de fer raïm pels volts dels anys 81-82.

»L’amo de les Torres va donar permís per arrencar els ceps.

»A partir d’aquell moment vam sembrar-hi gra: blat i ordi. Fins que la vam haver de deixar.»

Pagament de parts de fruits a l’amo

«De la vinya, en ser arrendada, n’havíem de pagar un lloguer al senyor Argullol, ho fèiem amb els fruits que ens donava : 1/4 part de raïm mesurat amb portadores.
I el blat 1/4 part mesurat amb quilograms, però pagat amb cèntims.

»En el nostre cas, cada 4 portadores que hi cabien al carro una era pel Mas de les Torres.

»Quan havíem fet 4 viatges a casa, en portàvem un a les Torres. Allà hi havia una filera de carros que anaven arribant al pati del mas i anaven descarregant el raïm a les tines, on hi havia pagesos llogats per l’amo que l’anaven xafant. El mas tenia en aquells moments dotze grans tines.

»El propietari tenia contractat a un home anomenat de sobrenom el “Caterinassa”, passava per les vinyes a apuntar i pesar les portadores que se’n treien. Portava una romana i una corda gruixuda per posar-hi la portadora i les pesava.

»Se solia amagar pel bosc i de cop i volta t’apareixia a la vinya on la gent estava veremant i controlava que no li escatimessin a l’amo les portadores.
O bé feia preguntes per saber quantes se n’havien omplert, mirava les marques que feien les portadores al terra per saber quantes se n’havien carregat,….

»Amb tot i això hi havia la picaresca dels veremadors més antics que es pensaven tots els enginys: esborraven les marques de la portadora amb els peus; deien que només havien carregat un carro quan potser ja se n’havien emportat dos o tres,… I estàvem a l’aguait si apareixia i ens avisàvem.»

Contracte d’arrendament d’una vinya a Joan Altimiras (1918)

Fe i religiositat popular

«Per finalitzar, mencionar que en aquells temps hi havia molta fe i la gent era molt religiosa.
»Durant les èpoques de sequera anàvem tots els pagesos de la zona a fer una processó amb la Mare de Déu del Santuari de Joncadella. Solia ser a la primavera.
»Agafàvem a la verge i la baixàvem passejant tots junts, cap a baix al torrent, a prop del pont on passava la via del tren. »Venia el capellà i es resava, fèiem pregàries, cantàvem cançons , demanant-li que plogués i que hi hagués bones collites.»

Categories: Històries

0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *