Conversa amb tres viticultors bagencs

El passat gener de 2020, en el marc de les VII Jornades de Patrimoni del Centre d’Estudis del Bages, dedicades a la memòria popular de la vinya i el vi, vam tenir ocasió de reunir en una conversa a tres dels vinyaires entrevistats en el projecte “Cep, tina, vi”. Tres testimonis de llocs molt diferents del Bages que ens aporten vivències ben diverses: el Josep Escorsell, de Sant Vicenç de Castellet; l’Enric Solergibert, d’Artés, i el Ramon Roca, de Cardona.

VISUALITZA L’ENTREVISTA:

El Josep Escorsell (1942) va néixer i viu a ca l’Aiguader, una casa documentada des del segle XVIII i situada al Serrat de la Beguda, una de les últimes zones del terme de Sant Vicenç de Castellet on hi va haver vinya ― fins a mitjan segle XX al voltant d’un 40% de la superfície cultivada del terme era vinya―. Des de ben jove ha treballat de picapedrer i després de paleta, feines que ha compaginat fins l’actualitat amb el treball de la vinya i amb l’elaboració de vi.

Josep Escorsell a les vinyes de Ca l’Aiguader. Foto: Diari Ara

L’Enric Solergibert (1932) és descendent d’una família, els Solergibert, que va arribar a Artés cap al 1860. Ja a principis del segle XX, el pare de l’Enric  ―que tenia coneixements d’enologia i va ser un dels impulsors del Sindicat d’Artés― s’encarregava de fer el vi i d’administrar celler d’un total de 5 masos dels termes d’Artés i d’Avinyó. A més a més, la família sempre ha treballat la vinya i ha tingut celler propi. Els fill i nets de l’Enric han continuat aquesta dedicació, bo i donant lloc a un celler consolidat dins de la DO Pla de Bages, el Celler Solergibert.

Enric Solergibert (esquerra) amb el seu nét Aleix i el seu fill Josep. Foto: elMon.cat

El Ramon Roca (1945) va néixer en un mas de Bergús (Cardona) anomenat “La Roqueta”, on sempre ha viscut fent de pagès. Bergús és un indret habitat des de la prehistòria. De fet, a tocar del mas hi ha un menhir, una “roqueta”, que és la que va donar nom a la casa, documentada des del segle XIV. Aquella no ha estat mai una zona vitícola especialitzada, es practicava el policultiu, però és cert que la majoria de cases eren autosuficients pel que fa a la producció de vi.

Ramon Roca al celler del mas La Roqueta

Mireia Vila: Vosaltres és evident que no vau viure la fil·loxera, però a tots tres us n’havíeu sentit a parlar. Podreu explicar una mica què ens sabeu, d’aquella època i com us ha arribat aquest informació?

Josep Escorsell: Als hiverns, al costat del foc a terra, la gent gran explicava les batalles i les penúries… Sembla que cap al 1870-1880 els francesos compraven el vi a 80 pessetes al quilo i tothom va tenir febre de plantar vinyes als llocs més inhòspits. Com que no hi havia cap remei contra el míldiu ―el sulfat de coure no s’havia inventat―, plantaven els ceps en caps de carenes, en puestos molt airejats, que la rosada de la nit no s’agafa als ceps. Però un cop els francesos van tenir solucionat el problema i ja eren autosuficients pel vi, llavorens aquí hi havia gent que arribava l’hora de collir raïms i encara tenien les tines i les botes plenes de vi de l’any anterior: l’havien d’engegar al torrent per posar-n’hi el nou. I llavorens, quan va arribar la fil·loxera, aquí hi va haver una gran misèria. Tres germans del meu avi van marxar cap a les Amèriques.

Enric Solergibert: El record ve dels avis, que explicaven els successos d’aquell temps. Ens situem de l’any 1840-50 fins al 1892, que la fil·loxera va arrasar les vinyes d’aquí. Però, abans, tant França com Itàlia ja havien patit la pesta de la fil·loxera i havien quedat sense vi. Per lo tant, les persones o els pagesos de Catalunya que tenien vi el tenien assegurat i el venien a molt bon preu, corria la dita que quan un muntava una empresa i es guanyava bé la vida es deia “això és una vinya!”, perquè en aquell temps els que tenien vinya es guanyaven molt bé la vida.

Ramon Roca: Un oncle del meu pare m’explicava que ell era de la quinta dels 3 vuits [el 1888] i els feien anar a cavar ceps i llavorens deia: “Aquest em sembla que ja la té, perquè guaita, quasi bé no brota”. I cavaven a veure si trobaven el “cuquet” aquell, i es prenien un porró de vi per cada cuc que trobaven. Però els ceps es van anar morint i aquella vinya se’n va anar enlaire. Deien que plantarien “una soca que ja no es morirà”, però, és clar, de moment encara no la tenien…

Colla de veremadors artesencs, ca.1940-1950. Arxiu Celler Cooperatiu d’Artés

MV: Des del vostre punt de vista, com a viticultors tradicionals, podríeu explicar quines varietats es cultivaven abans de la creació de la DO Pla de Bages i quines qualitats tenien?

ES: Les varietats que jo recordo que plantàvem a casa en vi blanc eren sobretot el picapoll i la garnatxa blanca. I llavorens ja va venir el macabeu i teníem panser. Aquests es posaven perquè rendien ―feien molt de vi― i no donaven tanta feina. Per exemple, per esbrollar els ceps de macabeu i panser en passaves molta via, i en collies molts més quilos. Ara es fan raïms de qualitat, no de quantitat, per això es torna a plantar molt el picapoll. En varietats de vi negre hi havia el sumoll, tot i que a casa sempre s’havia elaborat molt més blanc que negre. De sumoll, en teníem, en aquestes costes, perquè no feien gaires raïms i aquell vi negre de sumoll encara era força bo. També hi havia una mica de garnatxa negra i d’ull de llebre, que en altres llocs en diuen “tempranillo”. El mandó jo no l’havia conegut.

RR: A casa tenim un cep de malvasia ficat dins una paret molt vella. Jo dic que suposo que deu ser d’abans de la fil·loxera perquè ficar un cep dintre i fer-lo viure és molt difícil. En canvi, quan feien la paret, agafaven un sarment, el clavaven ben endintre i ja tenien el cep fet. Faig una suposició que és per això, que és d’abans de la fil·loxera, perquè aquella paret potser té 200 anys. És possible que la fil·loxera no hi tingués vida, allà dins, perquè era molt sola, aquella paret. Els altres ceps estaven al mig de la vinya i potser allà no s’hi va poder ficar. A Bergús tenim una varietat que és el fumat. Només el fèiem servir per penjar, perquè fa un gra bastant grosset, un raïm petitet amb una pell molt dura i es guardava molt. Per penjar teníem el fumat i el picapoll. Però és poc significatiu, no sé si teníem 10 ceps en total, d’aquests. El principal del negre era el sumoll, després hi havia el trepat, algun aramon i els capnegres. De capnegres se’n feien bastants perquè broten tard: a vegades, a la primavera, se salvaven d’alguna glaçada i tornaven a brotar molt més bé que no pas el sumoll. Però llavorens també tenies el problema que es feien més tard i costava més de ser madur. Del blanc hi havia el picapoll i el carrega-somer [o carrega-rucs]. I llavorens també hi havia algun macabeu, pocs. I per menjar també hi havia algun moscatell i algun santjaume. Es deien així perquè anaven molt aviat: per Sant Jaume quasi bé ja te’l podies menjar.

JE: Allà gairebé fins al 50 % era sumoll negre. Llavorens hi havia macabeus, tres o quatre varietats de moscatell, carrega-rucs, cues de moltó, aramons, algun picapoll ―no gaires―, sumoll blanc, valencians i uns altres que fan un gra llargarut i una mica encorbat, que es deien ullals de llop. Darrerament va arribar un sumoll negre, deien que era francès, que tenia el sarment vermellós. Amb un incendi que hi va haver el 2003, per la temperatura van quedar molts ceps rostits, però de sumoll negre encara en conservo potser uns 100-200 ceps.  

MV: Quines menes de vins i derivats del raïm fèieu i com els fèieu?

ES: Si teníem raïm negre, fèiem vi negre; si teníem raïm blanc, fèiem vi blanc. Nosaltres, a casa, un 20 % el fèiem de vi negre i un 80% el fèiem de vi blanc. Primer trepitjàvem el raïm amb els peus. Més endavant ja teníem una trepitjadora amb corrons, i després la premsa contínua, que separava la brisa. Era molt més pràctic, però potser no feia el vi tan bo. Com que el vi no fermentava amb la pell, barrejàvem el raïm blanc amb el negre i quedava un vi rosat. O sigui, fèiem vi blanc amb raïm blanc sol, vi negre amb sumoll sol i un rosat que era una barreja de vi que s’elaborava amb vi blanc i vi negre.

Quant a generosos, nosaltres conservem la tradició de fer el “vi bullit”. Encara a casa tenim la caldera, on hi caben 300 litros de most, el fem bullir i llavorens posats en unes botes allò va fermentant fins que arriba a uns 15º d’alcohol. Un vi de 22º de glucosa, quan fermenta a 15º, el mateix alcohol mata les llevadures. Llavors tenim un vi bullit que queda amb 7-8º de glucosa i 1 º d’alcohol. Però cuidado amb aquest vi bullit, perquè passa molt bé però se’t queda el cap! És el que se’n diu també “vi de missa”. En dèiem “vi bullit”, però la paraula és falsa, perquè no és “vi” bullit, és “most” bullit. Una vegada teníem un xicot a treballar i va veure que en fèiem i ell a casa va bullir vi per fer vi bullit. I el que va destil·lar va ser l’alcohol i va quedar xerigot1.

RR: A casa nostra, a partir de la fil·loxera, el vi sempre ha estat minoritari. Teníem una tina, que no sé si ha servit mai o no ―ja que sempre l’haig vist esquerdada―. Nosaltres teníem un bugader de fusta, que hi devien cabre tres portadores i au, a cops de peu. I llavorens omplies la cassa2 i cap dintre l’uix3 del vixell.4 Anar aixafant, era costós allò, perquè havies d’anar traient, sinó et quedava tot el suc en allà. Només fèiem un vi únic. El cupatge abans es feia a la vinya. Fèiem vi ximat, algun camí,5 no molt. I algun any havíem fet una caldereta de vi bullit. De mistela també n’havíem fet algun any, però no gaire. I el revi: treies el most i feies vi rosat. I llavorens tiraves aigua i sucre o mel a la brisa i allò tornava a fermentar. Allò tenia 6 o 7º, algun grau més que l’aigua però valgui la intenció, era vi. Diu que s’havia de beure a l’hivern, ja que si arribava el bon temps es feia pudent.

JE: Al Serrat de la Beguda, hi havia més vi negre. Se’n feien un parell de botes de ximat i quedava un rosat. I aquell era el que més es guardava, no es picava mai. També es feia el “vimblanc” que dèiem allà, que era el most bullit o vi de missa. I també s’ha fet sempre mistela. Parlen que antes es feien resaigües, que és això que ha dit en Ramon: es treia el most verge, es posava en una bota de fusta i es compensava aquell most amb aigua. També fèiem arrop. Es feia tirant al vimblanc fruita del mes de setembre: poma, codonys, albergínies, prunes, figues ―el que hi havia―…

ES: A Artés de l’arrop en dèiem “suc i tall”.

Vista general de Sant Vicenç de Castellet, l’any 1921, amb el Serrat de la Beguda al fons. Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet

MV: Podeu explicar també quins passos i quines precaucions s’havien de seguir per fer fermentar el most a la tina o la bota?

RR: Bueno, expliquen que allà en una casa veïna van pujar les cabres a la tina i, és clar, fermentava i es van morir allà. Havies d’anar al tanto. Perquè les mosques allà sobre també veus que s’hi moren totes. Un camí, al celler, com que hi ha l’estable una mica més amunt, cap a la matinada vam sentir la mula que donava cops de peu i feia soroll, i és clar, com que hi havia la porta oberta i pujava la fermentació des del celler, s’ofegava…

ES: Això passava perquè les tines d’abans estaven a sota de casa, i el gas carbònic que desprenia la fermentació pesava més i se n’anava cap allà baix i llavorens no hi havia oxigen i no podies respirar. Quan trèiem la brisa era un perill. Abans, havies de baixar-hi amb una espelma i si aquesta espelma s’apagava, havies de fotre el camp, perquè era radical, et fotia una nata que… Quan remenaves una mica la brisa, tornava a pujar el gas carbònic i l’espelma ja s’apagava i havies de marxar.

RR: Jo havia vist que les tines les ventilaven. Tenien un cèrcol d’una bota, hi havien posat uns sacs i amb la corriola el feien pujar i baixar i es ventilava bastant ràpid.

JE: Era molt primordial l’espelma. Antes de baixar, amb un filferro es baixava l’espelma i si s’apagava, malament… Quan totes les cases de pagès feien el seu vi, cada any algú o altre s’hi moria, eh!

Brescat d’una tina amb raïm a punt per aixafar. Arxiu el Brogit (Castellbell i el Vilar)

MV: Un tema al qual fins ara s’ha dedicat poca atenció és la venda del vi. Qui us el comprava, aquest vi que fèieu?

JE: Hi havia els intermediaris. Venien, se l’emportaven tot i encabat ells el venien al detall o el portaven allà on fos. No sé si el feien servir per millorar altres vins o els permetia afegir-hi aigua, però el pagaven per graus. Si era un vi de 12-13º , 14º de vegades, pagaven millor. Si era de 10º, el pagaven poc. A Sant Vicenç hi havia ―encara ara existeix― un comerciant que tenia una botiga que el venia a granel. Ara, no sé on el portaven a vendre. El premsat, que ja tenia gust de rapa o un any no havia sortit gaire bo, deien que s’havia de portar a cremar [a les alcoholeres de Manresa] per fer esperit de vi. Però el negoci el feien ells [els intermediaris].

ES: A casa, en veníem bona part a casa a la gent del poble. Venien a buscar garrafes de 4 o 8 litres. A l’estiu, quan feia fresca, venien amb el porró, el venien a buscar que era fresc del celler i se’l bevien. Teníem uns clients del Lluçanès, que venien amb el carro i amb els bots i se n’emportaven 5-10 cargues. Cada carga [121,6 litres] eren 2 bots de vi. El bot de vi tenia 8 setzens. Es mirava també el grau: si tenia més grau es venia més car.

Detall de l’uix [cadireta] d’un vixell [vaixell] del mas la Roqueta, Cardona. Foto: Mireia Vila.

1 Xerigot: Escorrialles o solatge de la tina o de les botes, de la premsa, residus de rentar espartins, barreja de vi, morques i fang. (Estruch, Maria, Les mil veus de Bacus. Diccionari etnolingüístic de la vinya i el vi al Bages, 2010.)

2 Cassa o cassot: Recipient d’aram, llautó o zinc, amb un mànec llarg de fusta, que s’utilitza per trascolar el vi acabat de premsar o bé per treure aigua d’un dipòsit per preparar el sulfat. (Estruch, 2010).

3 Uix: Cadireta, forat rectangular practicat al capdamunt d’una bota de grans dimensions o vaixell, per tal de poder-hi entrar una persona a netejar. (Estruch, 2010).

4 Vixell: vaixell, bota grossa.

5 Algun camí: alguna vegada.

Categories: Històries

0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *