Els últims Boters de Manresa

Poca gent de Manresa recorda que al carrer Àngel Guimerà número 4-8, on ara hi ha la franquícia d’una marca de moda, antigament hi havia hagut un boter dedicat a l'elaboració artesanal de bots de pell.

L’iniciador del negoci fou Ramon Quinqué Altés (1892-1956), vers l’any 1920. El va succeir el seu fill Àngel Quinqué Solé (1919-2013), que va exercir de boter fins a jubilar-se, el 1984. Llavors el fill d’aquest, Ramon Quinqué Solé (1951), ja havia fet al salt cap a la moda i complements de pell, un negoci amb més futur que no pas el de la boteria. Durant uns anys, però, pare i fill encara van treballar costat per costat, en locals contigus del carrer Guimerà.

A la Manresa dels anys 60-70 encara n'hi havia un altre, de boter: Francesc Parcerissa, que tenia un establiment a la carretera de Vic i que en jubilar-se fou rellevat pel seu gendre. Cal Parcerissa i Cal Quinqué van ser els últims tallers de boteria de Manresa.

El Ramon Quinqué no va continuar l’ofici del pare, però l’havia ajudat de jove i recorda perfectament totes les operacions. De la seva mà, ens hem endinsat en el laboriós art de la boteria i també en el seu malaurat procés d’extinció.

• 

• 

• 

• 

 

Els dos productes principals que es fabricaven a Cal Quinqué eren els bots d’emmagatzematge de 60 litres i les botes de pell per beure. En venien, en reparaven i, en el cas dels bots, també en llogaven. A mitjan segle XX encara moltes famílies llogaven bots per transportar oli:

«Per exemple, venia un i deia, “Goita, jo me’n vaig a comprar oli” i llogaven un bot. Anaven al lloc on feien oli, l’omplien i després a casa el buidaven. Llavors se’ls cobrava el lloguer per dies».

Els bots d’oli van ser els primers a desaparèixer, substituïts per les garrafes i les sitres de metall. La vida dels bots de vi encara es va perllongar alguns anys, fins a mitjan de la dècada de 1970 quan es van generalitzar els camions-cuba. Els clients de bots eren els vinaders i amos de bodegues de la Catalunya Central: en venien de Solsona, Cardona, Navàs, Igualada i fins i tot d’Olesa de Montserrat.

De portar un bot ple de vi se n’havia de saber, no era qüestió només de força. Fins i tot els més valents quedaven en ridícul si no sabien evitar el balanceig:

 

La gestació d’un bot de vi començava seleccionant les pells a l’escorxador. I és que no es podia elaborar a partir d’una pell qualsevol: havia de ser de cabra o bé de boc petit. La pell dels bocs adults no servia, ja que la forta olor que desprèn era impossible d’eliminar. També calia que les pells s’extraguessin d’una sola peça, cosa que requeria certa traça per part de la persona encarregada de tallar:

Les pells així extretes es duien a tractar a les adoberies de Vic o Igualada. Un cop adobades ja es podien portar al taller del carrer Guimerà, on començava el procés de fabricació. El primer que s’havia de fer era esquilar el pèl de la cabra amb unes estisores, que quedés ben curt. Per fer-ho, calia inflar-la amb una manxa i lligar bé els forats de les quatre extremitats perquè no perdés aire.

Les lligadures, tant de botes com de bots, es feien amb fil trenat de cànem. Aquest material era clau, ja que en mullar-se s’inflava i evitava que la bota perdés.

Un cop tallat el pèl, s’espolsava bé i llavors es girava i a dins s’hi tirava pega, que era resina de pi cuita amb oli:

La pega s’enganxava amb el pèl i quedava tota la paret de dins recoberta. En assecar-se feia un efecte aïllant i evitava que el vi traspués. Calia que la pega estigués en el punt òptim, ni massa líquida ni massa pastosa, per això abans de tirar-la feien una prova: posaven pega entremig d’un paper doblegat, si el paper se separava sense estripar-se, és que estava al punt. No convenia que enganxés massa, ja que en inflar-se de nou podia arrencar-se el pèl. Separar les parets que quedaven enganxades pega amb pega era complicat, tant durant la fabricació com després. Per això qui tenia un bot sempre havia de tenir la precaució que no marxés tot l’aire i es rebregués.

«Si bo i enganxat el bufaves a la força, hi havia perill que s’arrenqués el pèl. Llavors deien, “Ostres, ha sortit una ‘flor’”, quan plorava per algun punt. Era el lloc on no hi havia pèl, només pell (...) Un cop passava això, malament, ja no es podia arreglar.»

Per desenganxar un bot s’havia d’anar amb molta cura. Primer de tot s'escalfava, posant-lo a la vora el foc o al sol, perquè la pega s'estovés i es pogués separar. Aleshores sí, ja es podia bufar amb la manxa:

La reparació de forats també era tot un món. Per tapar-los s’hi posaven unes peces rodones de fusta que en deien “botanes”; n’hi havia de totes mides. Quan els forats eren petits, les botanes es cosien directament al bot, però pels grans s’havia d’afegir un tros de pell amb pega i fixar-la amb uns clauets.

El procés de fabricació de botes o botelles de vi era semblant al dels bots, però la mida més petita facilitava les operacions. A més, es podia fer el patronatge de pla sobre el tros de pell, no calia que fos d’una sola peça.

Un element essencial de la bota era el brocal o “xirimina”, que servia a la vegada per beure i omplir el recipient.

«A qui li agradava beure amb bota, volia que ragés ben a pressió. Per això s’havia de fer el forat de la xirimina tan petit com es podia».

L’acció de prémer la bota per fer-la rajar contribuïa a conservar el vi, ja que feia que s’expulsés oxigen, que és el principal factor d’oxidació.

A mitjan segle XX aquestes peces encara es feien de banya, però als boters els costava trobar-ne de bones.

«Si les banyes no eren prou seques es donaven i perdien. Els qui en feien no les assecaven prou bé, no sé si era perquè no donaven a l’abast...».

Àngel Quinqué, juntament amb l’amo del taller mecànic Starg S.L de Manresa, va dissenyar unes noves xirimines de baquelita, substància avantpassada del plàstic actual. Aquestes xirimines suposaven un gran avenç perquè tenien juntes per evitar la pèrdua de líquid, tant en el punt d’unió amb la bota com al tap.

 «Van patentar-les i va durar una època que tenia més “pedidus” de xirimines que de botes, de tot Espanya. Però quan ho va tenir tot en marxa va sortir el plàstic d’injecció i es va acabar el negoci (...) Això va ser a mitjans dels anys seixanta».

De botes se’n fabricaven de mig litre i fins a 5, aquestes últimes les feien servir els bosquetaires, que eren grans consumidors de vi. Encara als anys setanta l’ús de les botes estava molt estès en el món del treball:

«Qui anava a treballar a la fàbrica s’enduia l’esmorzar i la bota de vi. Però quan van aparèixer les màquines expenedores de llaunes de coca-cola, les van matar».

Existia un tipus de bota especial i molt apreciat: les botes “de bot vell”. Aquestes botes són la principal causa que els bots antics no hagin perviscut fins als nostres dies i sigui tan difícil trobar-ne. Quan els bots s’espatllaven i, sobretot quan van caure en desús, aquella pell impregnada de “la mórfoga” o aroma del vi, anava molt buscada. Tot un exemple de reciclatge...

En els darrers anys, Quinqué va sumar-se a l’elaboració de botes amb càmera interior de làtex.

«Amb les de pega no hi podies beure coca-cola perquè es desfeia la pega. Amb aquestes hi podies beure de tot i no requerien cap conservació. El meu pare en feia, de petites per la canalleta anar a l’escola i més tard com a souvenirs que venien les bodegues de la costa (...) La bota al final va quedar només per la gent que sortia el diumenge a la font, anava a pescar, a buscar bolets...»

La història dels boters Quinqué és també la de l’extinció de les formes ancestrals de consumir vi. La decadència dels recipients de pell fou fruit d'un canvi profund en els patrons de compra-venda de vi local, i il·lustra molt bé com el vi deixà de ser el company inseparable dels bagencs i bagenques en el seu dia a dia. Entre la dècada de 1950 i els anys vuitanta, les botes i els bots passaren de ser un objecte d’ús comú a esdevenir un record per a nostàlgics. Gràcies a aquest petit degoteig de comandes, però, Àngel Quinqué va poder continuar fent de boter fins a la seva jubilació, l'any 1984.