Qui de Navarcles no coneix Cal Pericona? Aquesta popular botiga de begudes, fins no fa gaires anys situada al carrer Nou, té origen en una bodega on s’hi produïa vi navarclí de quilòmetre zero.
La seva història va començar pels volts del 1920, quan Josep Gusart Cirera, nascut al Berguedà, es va instal·lar a Navarcles per treballar en una de les fàbriques del municipi. Ben aviat, va començar a combinar la feina al tèxtil amb la distribució de vi, gra i d’altres productes alimentaris. La seva idea era que el seu fill Valentí Gusart Claret, que llavors tenia 13 anys i li feia d’ajudant, pogués continuar amb el negoci.
El jove Valentí va rellevar el seu pare en temps de la postguerra. Amb el camió carregat de bots de vi, arribava a llocs aleshores tan recòndits com Camprodon, Setcases o Prats de Molló. El context d’escassetat l’obligava sovint a practicar el troc: vi de Navarcles a canvi de gra, farina o patates. Però era un home enginyós i va saber trobar maneres de prosperar, amb diferents línies de negoci dins l’àmbit de les begudes. La més recordada és la producció de begudes carbòniques, amb els populars sifons. Fou llavors, a la dècada de 1940, quan va néixer el nom comercial de “Casa Pericona”. La marca que serigrafiava les ampolles de sifó era, en realitat, el sobrenom d’una àvia de la família, coneguda com a Pericona pel fet de ser la muller de l’avi Pere o Perico.
Una altra línia de negoci molt important fou la producció de vi. Cap a 1950, a mesura que la situació econòmica va anar millorant, molts pagesos bagencs van posar-se a treballar en tallers i fàbriques. La majoria van seguir menant vinyes, però no volien haver-se de preocupar de fer el vi. Per aquest motiu, i també per fer front a la davallada generalitzada dels preus del vi, a molts pobles es van posar en pràctica fórmules per elaborar el vi en comú. Les experiències més exitoses foren les dels cellers cooperatius de Santpedor, Salelles i Artés, que van viure una època d’or entre 1940 i 1960. A d’altres poblacions on no hi havia cellers cooperatius, aquestes funcions les assumiren els vinaders locals, com fou el cas d’Adjutori Altarriba (Tori Sec) d’Avinyó, que tenia llogat el grandiós celler del Mas Verdaguer, o bé també de diversos majoristes de Navàs.
Cal Pericona és un bon exemple de la manera que tenien de funcionar aquesta mena de cellers locals. Els pagesos del poble portaven la verema a les tines que hi havia al soterrani de la casa, amb la qual es feia un vi comú. De cada carro que arribava, abans de buidar-ne les portadores, se’n pesava el raïm i es graduava amb el pesamostos, a fi de poder-lo valorar econòmicament. Els vinyaires tenien dues opcions: que se’ls pagués el preu de les seves entrades de verema o bé que, un cop el vi estigués fet, en poguessin anar retirant de la botiga. Als que triaven la segona opció, se’ls lliuraven uns cupons bescanviables per 4 litres de vi a granel.
Durant un temps, abans de la popularització de les neveres elèctriques, a Cal Pericona també s’hi fabricava i s’hi venia gel. Una altra línia de negoci, que l’empresa encara manté en l’actualitat, fou la distribució de tota mena de begudes. Valentí Gusart Claret va ser un dels primers distribuïdors de cerveses Damm, que li arribaven en caixes de fusta a l’estació de ferrocarrils de Manresa.
A mitjan segle XX van guanyar molt de pes els licors, la majoria dels quals eren també de producció bagenca. Els proveïdors comarcals de licor embotellat eren Destil·leries Morell, amb productes com l’anís Morell i el Licor 43, i també la casa Selga-Torres, elaboradora del popular “Anís del Pavo”. Tanmateix, en aquella època, encara bona part dels licors, i en especial els anissos i els conyacs, es compraven a granel. La proveïdora d’aquests era la destil·leria de Cal Cases, propietària d’una alcoholera a la carretera de Santpedor de Manresa. Com molts altres cellers i petits productors del Bages, Cal Pericona duia fangs i brisa a destil·lar a l’alcoholera. Aquests subproductes del vi els eren bescanviats per garrafes de licor o, fins i tot, d’alcohol pur, destinades a vendre a la botiga de Navarcles.
Els fills del fundador de Cal Pericona, l’Andrea (1944) i el Valentí Gusart Sensada (1955), encara recorden ben bé els anys en què els baixos de casa seva feien aquella olor de vi tan característica. I com, a la botiga, els dipòsits de vi a granel convivien amb els sifons, els refrescos i els licors. Vivien al damunt de l’establiment i des de ben petits que hi van començar a remenar. El primer record que té el Valentí del celler és de quan encara era un bebè i li va caure el xumet dins una tina. Al cap de pocs anys ja baixava dins les tines per buidar-ne la brisa a palades. L’Andrea, més gran, era l’encarregada de dur els comptes i també de graduar el most que duien els pagesos en temps de verema.
L’Andrea i el Valentí són testimonis de la decadència de la tradició vitivinícola local: “la vinya no sortia a compte i els pagesos de Navarcles van anar arrencant els ceps per plantar cereal”. Va arribar un moment en què, per poder continuar venent vi a doll, el van haver de comprar als majoristes del Penedès. Tot això va durar fins al 2005 o 2006, quan van incrementar-se les restriccions legals sobre la venda a granel. Aleshores ja havia pres molta volada el vi embotellat i, amb molta recança, es van veure obligats a abandonar un dels seus productes més genuïns. Reivindiquen que unes lleis absurdes els van forçar a canviar els envasos de vidre retornables pel plàstic, i a sumar-se a la roda de generar residus. Contradiccions de la modernitat...
