BOIXES, GARBONS I AIXETES
Els pagesos d’abans passaven autèntics maldecaps per clarificar el vi i deixar-lo net d’impureses (les parts sòlides del raïm). Expliquem com s'ho feien per filtrar i clarificar el vi.
Entrant la verema al celler del mas Roqueta. Arxiu Comarcal del Bages.
El vi tèrbol era un problema, perquè tenia més risc de fer-se malbé. Els vinaders o corredors que compraven el vi als petits pagesos vigilaven molt la terbolesa del vi:
“Feien rajar la tina, omplien un got i se’l miraven al dret del sol. Si veien que no era prou clar, no te’l volien comprar!” (Ramon Estruch, Navàs, 1932).
El secret estava en fer servir un bon filtre o “garbó”. Aquest es col·locava davant de la boixa, l’orifici que hi havia a la part baixa de la tina i que servia per buidar-la (a Talamanca de la boixa també en deien "bonó"). Calia deixar el garbó posat abans d’omplir la tina amb el most. Com gairebé sempre, la natura era qui proporcionava els materials per confeccionar-lo, però calia saber-los combinar bé:
[VÍDEO 1. BOIXA I GARBÓ. Adjutori Altarriba, (Avinyó, 1945)]
Cada casa tenia les seves preferències a l’hora de preparar el garbó. Fos com fos, aquest filtre era un element clau en els casos en què es feia fermentar el most amb les parts sòlides del raïm:
“N’hi havia que hi posaven brots d’alzina, garrics. Però l’alzina... a vegades agafava gust el vi... Nosaltres hi posàvem una argelaga verda (...) Sinó hi haurien anat els grans de raïm i ens haurien tapat l’aixeta, eh!” (Ramon Estruch, Navàs, 1932).
A banda dels brots d’alzina i de les argelagues, una tercera espècie vegetal que s’hi col·locava era la botja.
Boixa. Cal Verdaguer, Avinyó.
Garbó ple d’impureses després del filtratge. Foto: Maria Estruch. Les mil veus de Bacus
Un cop fermentat, el vi es feia passar cap a una altra tina per acabar-lo de clarificar i també per separar-lo de la brisa i la rapa en cas que n’hi hagués. Aquesta operació s’anomenava “trascolar” o “trasbalsar” i s’havia de fer amb lluna vella, sinó també perillava de fer-se agre. El que es buscava era que es decantessin les partícules més petites del raïm (els anomenats “fangs” o baixos”):
“Deixàvem sempre una tina buida per passar-hi el vi. Primer el trasbalsàvem amb un bomba de pistó fins que la tina quedés eixuta per poder treure la brisa i la barrusca [la rapa]. Un cop a l’altra tina, el deixàvem reposar tres setmanes o un mes que quedés el solatge a sota. Com que passava pel filtre de l’alzina, era un vi que ja era bastant net. Llavors es tornava a treure el vi i es feia el recorregut al revés. Això ho fèiem un parell o tres de vegades per temporada i així el vi sortia en condicions”. (Ramon Planas, Callús, 1941)
Per ajudar a clarificar, alguns pagesos posaven clares d'ou a la bóta o a la tina, ja que ajuden a arrossegar les impureses cap al fons. Una altra pràctica associada a la clarificació és la crema de lluquet. Però el més habitual era deixar que el vi fes el seu curs:
“El vi s'aclareix sol. Quan fa fred n'avença prou!". (Andreu Estruch, Navàs, 1933).
Aixeta. Adjutori Altarriba, Avinyó.
Catàleg d’un taller d’aixetes de Manresa, dècada de 1920. Museu de la Història d’Artés.
La boixa es tapava amb un tap de suro on s’hi clavava una aixeta per quan s’hagués de buidar. Col·locar l’aixeta també requeria certa tècnica, si no vigilaves et podia quedar un tros de suro a dins. Per això ja es fabricaven amb un disseny que permetia evitar que quedessin obstruïdes:
[VÍDEO 2. POSAR L’AIXETA. Josep Crusellas, (Artés, 1942)]
Un cop posada l’aixeta, calia assegurar-se bé que no es desencaixés de la boixa:
[VÍDEO 3. L'AIXETA BEN FERMADA. Joan Tarrés, (Navàs, 1929)]
Aixeta fixada a una boixa. Foto: Maria Estruch, Les mil veus de Bacus.